EL PRESENT ‘LOW-COST’ MARCA LA CULTURA

VIVIANA MACIPE / CLÀUDIA MARTÍNEZ / MARINA MONTANER / IÑAKI LAMÚA

LA CRISI ECONÒMICA I LA CULTURA DE LA GRATUÏTAT OBLIGUEN ELS CAFÈS-CULTURALS A REORIENTAR-SE PER NO MORIR

La crisi ha fet més mal que mai: la industria cultural espanyola, que suposa el 4% del PIB segons dades de la Cuenta Satélite de la Cultura, passa per un moment complicat. La crisi econòmica i l’increment substancial de l’IVA han acumulat descensos importants en el consum cultural, i la gratuïtat ha perjudicat molt el sector. S’ha caigut en l’error de pensar que tot allò gratis no té cost, però la cultura s’ha de pagar i tots els creadors, en la seva qualitat de treballadors, tenen dret a rebre una remuneració. És precís reconèixer, dins d’aquest context, que Espanya és un país al qual li agrada la cultura, però li costa pagar per ella, especialment ara, quan les prioritats dels ciutadans són clarament unes altres. Així ho expliquen els joves consumidors de cultura:

La conjuntura econòmica i moral ha provocat que el consumidor sigui més selectiu entre tanta oferta i per tant, que dins d’aquest panorama, els artistes emergents es vegin copsats i se’ls compliqui el poder fer-se un espai dins del sector. Aquests nous creadors però, troben oportunitats als nous cafès culturals. Aquests locals sorgeixen com a alternativa a tota la cultura retallada i afectada per les accions dels polítics espanyols, gràcies a emprenedors convençuts que l’accés a la cultura ha de ser lliure.

El sector cultural porta tres anys i mig aixecat en armes contra la pujada del IVA del 8 al 21% i la fulminant reducció de pressupost públic dedicat a aquesta activitat. La crisi ha afectat la voluntat del públic de consumir cultura i a Espanya concretament, aquesta situació ha fet molt mal. El president de la English National Opera, Sir Vernon Ellis s’hi va referir als inicis de la crisi en una conferència impartida a Madrid sota el títol El papel de la empresa y la filantropía en las artes. En aquesta conferència, Ellis va subratllar que el problema és que “la gent no està disposada a pagar la cultura” i per això és important “aconseguir fer partícip al ciutadà perquè inverteixi en cultura”. Quan les retallades en educació, sanitat i altres sectors són constants, no sembla adient reclamar més diners per a la cultura, i és per això que es necessiten de grans convençuts, interessats en tirar endavant projectes culturals: “s’ha de convèncer els ciutadans perquè recolzin la cultura, i així no haver de dependre de les retallades de la subvenció pública”.

Renovar-se o morir

En aquest context, uns pocs, valents i convençuts, han cregut en la cultura i han apostat per l’obertura de nous locals culturals amb unes característiques molt concretes: necessiten del binomi de la restauració per subsistir, ja que la cultura és feble i trencadissa i cal acompanyar-la agafant-li la mà perquè no es perdi. I sota aquesta premissa, cada local se les idea per poder tirar endavant el negoci.

Situació urbana de vuit propostes ‘low-cost’ a Barcelona

La Mònica Parejo, propietària de la galeria-bar Moraima, per exemple, té clar que “la gent no està disposada a pagar per consumir cultura” i per això s’han de buscar altres formes de finançament. A cada lloc, per tant, engloben la seva proposta dins de la conjuntura actual, conscients que la cultura sí que s’ha de pagar i busquen formes diverses de finançament.

Consulta de llibres totalment gratuïta mentre es consumeix alguna cosa en el local; concerts, trobades, tallers i altres activitats amb entrada low-cost o inversa: tota proposta és bona per intentar recuperar les pèrdues que suposa l’organització d’aquestes activitats. Tot i que, en un principi, aquestes propostes haurien de resultar atractives per a un consumidor àvid de cultura disposat a pagar poc per ella, la realitat és que no sempre funcionen. Per què? Perquè el consumidor relaciona l’accés obert a la cultura amb la seva gratuïtat, i la perversió de l’accés gratuït a la cultura és que aquesta debilita la dimensió lucrativa que té per a les persones que treballen en món de l’art.

Els locals culturals reben poca retribució perquè els clients no estan acostumats a pagar per consumir cultura

El que inicialment algunes persones havien concebut com un negoci per a viure, es transforma per a la clientela en un element atractiu sense retribució pels locals i els artistes. A Babèlia, un cafè-llibreria ubicat al carrer Villarroel de Barcelona, els llibres s’han convertit en un element de reclam per als consumidors. Es tracta d’un element que aporta confort i tranquil·litat a la clientela. “Hi ha molta gent interessada, encara que no els comprin, sí que els agafen i se’ls miren una estona” afirma Berta Novell, una de les propietàries d’aquest local ubicat a la part baixa de l’Exiample. Els llibres funcionen com a reclam, però no com a negoci: les poques ventes de la llibreria està forçant les propietàries de Babèlia a buscar estratègies comercials alternatives, com per exemple la venta per Internet.

Que en èpoques de crisi sigui factible veure florir noves llibreries a la ciutat de Barcelona, és sens dubte una gran sorpresa. © In and Out Barcelona

Que en èpoques de crisi sigui factible veure florir noves llibreries a la ciutat de Barcelona, és sens dubte una gran sorpresa. © IN AND OUT BARCELONA

La cafeteria de Babèlia segueix sent la principal font d’ingressos del local, i no es tracta d’un cas aïllat. A Moraima, la petita barra que es troba a l’esquerra del local és el que permet que la galeria segueixi oberta. Mònica Parejo porta una mica més d’un any intentant tirar endavant aquesta galeria amb subllicència de bar. Sembla, però, que per molt que la gent acudeixi al local en busca de cultura i gastronomia, les retribucions pecuniàries es fan només a través de la consumició dels productes de la carta. “Com la remuneració que pot aportar únicament l’art és petita, intento muntar tot tipus d’activitats perquè la gent vingui a Moraima i conegui els artistes”, explica Parejo amb un somriure. Tot i que no és partidària d’organitzar activitats totalment gratuïtes per al públic, la jove galerista s’ha de resignar a oferir-ne per atraure als consumidors. “Hi ha tantes coses que pots fer a Barcelona que és molt fàcil trobar-ne on no has de pagar”, es lamenta. “Si no ofereixes coses gratuïtes, el públic marxa a altres indrets”, afegeix.

No obstant, les activitats gratuïtes, segons la Mònica, no permeten recompensar econòmicament la feina de les persones que han treballat per oferir-la als consumidors. Els petits locals d’art i gastronomia com el de Parejo es troben així en front d’un dilema amb difícil solució: o bé intenten guanyar públic a través de la gratuïtat de les seves propostes culturals, i transformen la cultura en un valor afegit del negoci de restauració; o bé aposten per fer de l’art i la cultura un producte més disponible al seu local, però corrent el risc de no tenir compradors. En tots dos casos, la principal dificultat del negoci resideix en aconseguir la seva rendibilitat. Si els propietaris aposten pel primer model, l’art acaba esdevenint un plus del servei a ulls del client. Si es decanten pel segon, han de dedicar més temps i esforços a buscar formules que resultin atractives per a la clientela, així com a promocionar els esdeveniments.

“No tenim molt de temps per dedicar als llibres, per organitzar les xarxes, o per crear un altre club de lectura”, declara Berta Novell. Les xarxes socials han esdevingut el principal canal per comunicar-se amb els consumidors habituals de Babèlia i per captar l’atenció de nous consumidors. Crear i gestionar pàgines a Facebook, a Instagram i inclús a Twitter, s’ha convertit en una tendència no només per a locals d’aquest tipus, sinó per a tot aquell negoci petit que desitgi fer-se conèixer. El mailing, o la subscripció a la newsletter per RSS permeten als consumidors integrats a la xarxa mantenir-se informats sobre les novetats del local. Obrir un compte a Instagram, crear una pàgina a Facebook, tenir un mail per estar en contacte amb els consumidors, idear un blog o una pàgina web comercial és senzill. El que no resulta tan fàcil és invertir temps en desenvolupar una estratègia de comunicació.

La conjuntura cultural de la societat no és favorable pels qui aposten per la cultura, però gràcies a locals com Moraima, la cultura es reconverteix per no morir. ©CLÀUDIA MARTÍNEZ

La conjuntura cultural de la societat no és favorable pels qui aposten per la cultura, però gràcies a locals com Moraima, la cultura es reconverteix per no morir. ©CLÀUDIA MARTÍNEZ

A Moraima, la Mònica no sempre pot trobar moments per exercir com a relacions públiques del local. Les xarxes socials són un mitjà essencial per comunicar-se amb els seus clients: el mailing (concepte referit al ús del correu electrònic com a mitjà de comunicació), les pàgines de Facebook i Instagram són els mètodes que utilitza sovint per arribar als seus seguidors. Però el fet de treballar sola li impedeix dedicar tot el temps que li faria falta per difondre les seves activitats a través de la xarxa. Per al seu petit local, situat en un carrer poc transitat del cor del Raval, és molt important ampliar el cercle de consumidors. “La veu ha anat corrent, i cada cop hi ha més gent que ve a Moraima”, declara esperançada. Però sense temps, ni coneixements sobre branding, resulta molt complicat arribar a nous internautes a través de la xarxa.

Les relacions públiques són essencials per a aquest tipus de local, però necessiten invertir temps

Els maldecaps que aporta organitzar activitats culturals en aquest tipus de locals no acaba aquí: cal que vingui gent a gaudir d’elles, és cert. Però un cop es disposa d’un públic curiós i àvid de noves experiències, cal aconseguir que sigui tot un èxit sense que generi pèrdues per a cap dels implicats en la seva organització. “Els beneficis que obtenim d’aquests esdeveniments és la realització personal i potser alguna abraçada” diu Marco Bartolomé, propietari de Satan’s Coffee Corner. Des de la seva obertura com a cafeteria, el Satan’s ha organitzat esdeveniments per a potenciar la difusió de les creacions dels artistes locals. Els beneficis que es generen durant l’acte estan destinats en la seva totalitat a l’artista, així com als petits productors que ofereixen el seu patrocini. “Només cobrem per la venta de begudes” insisteix Bartolomé.

Santi Prats, un dels titulars del restaurant de tapes Cala Boca, acota el cap i somriu. Sap que no pot ser d’una altra manera: “Cala Boca du a terme els concerts sense cap tipus de lucre, simplement per donar un servei més enllà del menjar. No guanyem calers, més aviat la diferència és negativa. Som un bar de tapes i el que guanyem oferint els concerts és que els clients es quedin més estona asseguts”. En aquest restaurant de tapes de Sabadell, la música es presenta com un element de valor afegit al servei de restauració. Com a molts altres locals, l’art esdevé un plus qualitatiu, que, a més, resulta gratuït.

Però, quin és el preu d’aquesta gratuïtat?

Segons el DIEC, l’art és “una habilitat, destresa, a fer certes coses adquirida amb l’estudi, l’experiència, l’observació”, una mestria que necessita esser retribuïda. Aquesta responsabilitat, però, no sembla ser assumida pels clients. El Satan’s Coffee Corner n’és un bon exemple. Assegut en el sortint d’un pàrking vell, el Marco Bartolomé explica amb to desenfadat: “Intentem recolzar el creador local o resident en el seu projecte de manera gratuïta. L’ideal de Satan’s és ajudar algú que no té molts recursos. Tot el que guanyem durant l’esdeveniment va dirigit a l’artista”.

A la galeria Art Petritxol de Barcelona tenen clar que a l’art se li ha de dir que sí. El lema forma part d’una campanya a favor de la cultura a diferents llocs d’Europa. © Iñaki Lamúa

A la galeria Art Petritxol de Barcelona tenen clar que a l’art se li ha de dir que sí. El lema forma part d’una campanya a favor de la cultura a diferents llocs d’Europa. ©IÑAKI LAMÚA

Establiments com el Satan’s, es veuen obligats a finançar les seves activitats artístiques amb els seus propis recursos, sense esperar treure’n benefici per tal d’atraure els clients. No obstant, el fet que els propietaris, vista la conjuntura econòmica i social actual, no esperin guanyar diners amb els esdeveniments que organitzen no ha d’implicar pèrdues. “Sempre treballem amb la idea que l’artista, el meu local i el proveïdor de menjar o alcohol no hem de perdre diners, perquè som molt petits”, justifica Bartolomé. A Moraima, Parejo es resisteix també a donar accés gratuït a les activitats de la galeria: “els artistes, tot i que facin moltes coses perquè les senten i ho volen fer, hi dediquen un esforç, un temps i unes despeses que s’han de cobrir”, defensa.

Les propostes que brinden locals com el Satan’s Coffe Corner o Moraima atorguen la possibilitat al client d’escollir entre una oferta àmplia i variada de cultura (concerts, projectes, exposicions, tertúlies…) que, a diferència de les grans macroestructures nacionals o indústries culturals, tenen una retribució social enriquidora, sempre en el sentit del coneixement i gaudi de la cultura. Bartolomé esgrimeix una mirada fixa i agressiva mentre diu: “no sóc partidari de la cultura que s’està genera avui en dia, relacionada amb grans marques com Red Bull, Moritz o Estrella Damm que donen diners per organitzar els esdeveniments només per vendre la seva marca”.

I de què mengen els creadors?

La gratuïtat de l’art o la cultura, en general, obliga a tenir unes proposicions més socials. Donar a conèixer projectes humils o autors poc coneguts i promocionar la marca del mateix local són la finalitat de tots ells, doncs la retribució econòmica dels esdeveniments o la compra-venda de les obres d’art passa a formar part d’un segon pla bastant incert.

Són moltes les qüestions que queden a l’aire. La gratuïtat de la cultura porta configurant, des de fa anys, un debat públic que sembla no acabar de trobar la resposta encertada. És sabut per tots que la cultura mai ha estat una prioritat de cap dels diversos governs que han legislat des de la Transició, així com tampoc ho havia estat abans. El que és cert és que tant l’actual crisi econòmica i moral com les polítiques que s’han aplicat al respecte no han afavorit en cap cas el panorama cultural del país, sinó tot el contrari.

Arribats a aquest punt cal que ens plantegem com a societat quin valor volem atorgar a un concepte tant abstracte com és la cultura. Per fer-ho, és necessari que tinguem clar que la professió de tots aquells que el treballen és tan digna com qualsevol altra i que, conseqüentment, aquestes persones també són dignes de poder viure fent allò que els apassiona. Un cop tinguem això clar, serem conscients que les obres artístiques són fruit d’un procés creatiu que mereix el mateix respecte que qualsevol altre treball. Serà aleshores quan siguem capaços d’entendre que l’art mereix ser remunerat i que abusar de la seva gratuïtat comporta desprestigiar la feina de l’artista.

Quin valor volem atorgar com a societat a la cultura?

I no es tracta, en cap cas, de prohibir la gratuïtat de l’art, sinó de reflexionar sobre quin futur mereix una societat que no valora ni la creativitat, ni la producció artística. El flagell del “tot gratis” seguirà fent mal la cultura, mentre algú no expliqui que la cultura ha de ser lliure però no gratuïta, doncs tots els creadors, en la seva qualitat de treballadors, tenen dret a rebre una remuneració. Però desgraciadament, aquesta situació acabarà, de manera impune, amb tot el potencial creatiu.


Vols conèixer més opinions sobre la gratuïtat de la cultura en diversos àmbits?

Cultura gratuïta? Per quins set sous?
La cultura de “la cultura es gratuïta”
– Roger Chartier: «La idea de que la cultura debe ser gratuita es absurda»
L’accés gratuït en temps de canvis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s